El novembre del 2014 va aparèixer als mitjans locals la notícia de l’inici de tramitació d’un expedient per a la descatalogació del Garatge Forné. L’edifici, situat al xamfrà de la carretera Barcelona amb el carrer Lorenzana, va ser inaugurat l’any 1961 i és recordat per haver acollit el concessionari de la SEAT de Girona. En un article en defensa de l’obra, el Sr. Narcís Reverendo, President de la Demarcació del Col•legi d’Arquitectes, explicava com va sorgir la iniciativa de la seva construcció, a finals dels anys cinquanta. L’arquitecte Joan Maria Ribot i de Balle va formar part d’un grup d’intel•lectuals que, per superar l’arquitectura local de postguerra, van importar l'avantguarda del moment. L’article subratlla que aquell va ser un període que no va propiciar gaires exemples remarcables a Girona i això accentua el valor singular d’aquell edifici.
Veient que la situació administrativa d’aquesta obra és delicada m’ha semblat oportú fer una anàlisi, només introductori, dels elements que vinculen l’edifici directament amb els principis de l’arquitectura del Moviment Modern. Un Moviment efervescent durant el període d’entreguerres, el mèrit del qual va ser trencar amb el model acadèmic de la ciutat vuitcentista per recuperar els vincles amb la tradició positiva de la construcció de la ciutat. És reconegut que Le Corbusier i Mies van der Rohe van exercir el mestratge d’aquell període però, malauradament, va arribar tard i va oblidar-se ben aviat al nostre país. Així, a finals dels anys cinquanta, període encara dominat per l’escassetat, uns pocs arquitectes sensats van incorporar aquelles noves pràctiques davant la necessitat de fer un ús raonat de les tècniques de construcció. En arribar l’expansió urbana i demogràfica als seixanta, l’essència d’aquell corrent es va anar corrompent en favor d’un funcionalisme ingenu. Va començar una interpretació simple i interessada d’aquell racionalisme. Per exemple, des d’un punt de vista tècnic, l’emergència potencial de la industrialització va quedar aturada, desenvolupant-se només la prefabricació massiva. Des d’un punt de vista estètic es va perdre l’essència del moviment, que s’havia emmirallat en els nous enginys de la locomoció moderna i els nous materials de construcció com el formigó armat, l’acer i el vidre. I des d’un punt de vista professional el paper de l’arquitecte va començar a mutar per esdevenir un assistent tècnic al servei de la ciutat entesa com a quantitat construïda i de l’arquitectura entesa com a mercaderia.
A Girona, l’arquitecte Joan de Ribot i de Balle va ser un d’aquells arquitectes sensats i el Garatge Forné és una obra que, malgrat que l’entorn no li era propici, recull elements exemplars del Moviment Modern. Mentre la filial de la Seat de Barcelona, de l’arquitecte Ortiz-Echagüe, està profundament influïda per l’obra americana de Mies van der Rohe, el nostre arquitecte sembla que es va inspirar en els postulats teòrics de Le Corbusier. L’anàlisi de l’obra i del projecte, de l’any 1957, ens en pot dir alguna cosa de la seva tècnica, dels recursos estètics emprats i de la poètica de l’edifici. Finalment, ens permetrà conèixer-lo millor, comprendre’n i difondre’n els valors i incorporar-lo finalment a la memòria del nostre patrimoni.
En parlar de la tècnica de l’edifici escau passar revista a com van ser aplicats a l’obra els Cinc punts de la nova arquitectura, descrits per Le Corbusier l’any 1926: (1) Els pilars. La planta està suportada per pilars diferenciats dels altres elements constructius, situats regularment sense tenir en compte la distribució interior i que eleven la planta baixa. (2) La coberta-jardí. El terrat és pla, recull l’aigua de pluja a l’interior i recupera l’espai exterior d’abans de la construcció aprofitant la coberta com un jardí arbrat. (3) La composició lliure de la planta. Delegant la missió resistent al sistema de pilars la distribució de les divisions interiors no està restringida per l’estructura portant. (4) La finestra allargada. Atès que la façana s’allibera de la funció resistent es poden obrir finestres majors, incrementant i homogeneïtzant la il•luminació natural als espais interiors. (5) La composició lliure de la façana. Les càrregues de l’edifici són transmeses pels pilars, enrederits respecte del pla de façana. Així, aquesta, queda literalment penjada dels sostres resistents, volats a manera de balcó perimetral. Així es pot compondre la façana amb més llibertat.
En parlar de l’estètica de l’edifici escau fer referència a una nota conservada a l’arxiu de la Demarcació del Col•legi d’Arquitectes, signada el setembre de 1962, en la que el nostre arquitecte fa balanç de l’edifici. Allí deixa constància que no es van introduir modificacions excepte la supressió de la visera de remat superior al xamfrà. Aquest fet, diu, va perjudicar notablement la unitat de la composició, ja que la concepció inicial era la macla d’un paral•lelepíped amb un helicoide i, suprimint la visera del xamfrà, aquests volums apareixen per separat perdent-se el sentit d’unitat. Aquest document mostra la preocupació per assolir una emoció plàstica mitjançant l’optimització de volums primaris. Aquest principi d’harmonia, explícit en el treball lecorbusierià, s’inspirava en les lleis d’economia. En paral•lel, seria interessant estudiar en profunditat la composició dels especejaments de les fusteries del mur-cortina de façana, atès que s’hi entreveu la utilització del recurs dels traçats reguladors, també descrits per Le Corbusier. Per bé que fou una eina compositiva usada per combatre l’arbitrarietat, a la seva base hi ha una investigació sobre la sensibilitat implícita de les matemàtiques.
En parlar de poètica escau fixar-se en el recorregut que proposa inherentment l’edifici. L’accés a l’interior, situat en el mateix xamfrà, ens mostra sense dilacions l’element protagonista de l’obra: la rampa helicoïdal. L’arquitecte no fa cap concessió al vianant, en aparença. Immediatament ens presenta la idea que l’edifici està pensat per i des de l’automòbil. Així podem pujar o podem baixar, però no ens quedarem a la cota de carrer. Aquest recurs, que li permet dotar de llum natural el soterrani i d’una certa posició de privilegi envers el carrer a la primera planta, atribueix a l’edifici un moviment permanent. Alhora, l’helicoide, una mena de barrina de deu metres de diàmetre, funciona també com un element de directriu vertical que ancora i estabilitza, virtualment, l’edifici en el terreny. Com en Le Corbusier, hi ha un gust per acoblar principis oposats. En la formulació d’una rampa en helicoide, el sentit de pujada hauria pogut ser segons les agulles del rellotge o al contrari, i l’arquitecte va escollir presentar-nos l’ascens en primer terme. I és que no hi ha dubte que el recorregut veritablement interessant és la promenade architecturale d’ascens. Travessant els diferents nivells arribarem finalment a la coberta. Però l’estructura formal d’una rampa helicoïdal ens suggereix la indeterminació dels límits superior i inferior. A l’arquitectura antiga, una rampa d’aquesta mena, havia de permetre, simbòlicament, que els déus poguessin baixar a la terra i que els homes poguessin pujar al cel. Es pot fer broma amb la rampa del nostre edifici, tot dient que aquest viatge ja es podia fer amb un Sis-cents. Però no em sembla del tot banal, en el sentit que porta a pensar l’edifici, recordant els seus orígens, com un eix vertical a través del qual va arribar un corrent cultural que ens va caure del cel o, més pròpiament, que l’arquitecte Joan Maria de Ribot i de Balle va pujar a buscar.
(nota: les imatges són fotografies de Narcís Sans, extretes de l'Arxiu municipal de Girona)
Veient que la situació administrativa d’aquesta obra és delicada m’ha semblat oportú fer una anàlisi, només introductori, dels elements que vinculen l’edifici directament amb els principis de l’arquitectura del Moviment Modern. Un Moviment efervescent durant el període d’entreguerres, el mèrit del qual va ser trencar amb el model acadèmic de la ciutat vuitcentista per recuperar els vincles amb la tradició positiva de la construcció de la ciutat. És reconegut que Le Corbusier i Mies van der Rohe van exercir el mestratge d’aquell període però, malauradament, va arribar tard i va oblidar-se ben aviat al nostre país. Així, a finals dels anys cinquanta, període encara dominat per l’escassetat, uns pocs arquitectes sensats van incorporar aquelles noves pràctiques davant la necessitat de fer un ús raonat de les tècniques de construcció. En arribar l’expansió urbana i demogràfica als seixanta, l’essència d’aquell corrent es va anar corrompent en favor d’un funcionalisme ingenu. Va començar una interpretació simple i interessada d’aquell racionalisme. Per exemple, des d’un punt de vista tècnic, l’emergència potencial de la industrialització va quedar aturada, desenvolupant-se només la prefabricació massiva. Des d’un punt de vista estètic es va perdre l’essència del moviment, que s’havia emmirallat en els nous enginys de la locomoció moderna i els nous materials de construcció com el formigó armat, l’acer i el vidre. I des d’un punt de vista professional el paper de l’arquitecte va començar a mutar per esdevenir un assistent tècnic al servei de la ciutat entesa com a quantitat construïda i de l’arquitectura entesa com a mercaderia.
A Girona, l’arquitecte Joan de Ribot i de Balle va ser un d’aquells arquitectes sensats i el Garatge Forné és una obra que, malgrat que l’entorn no li era propici, recull elements exemplars del Moviment Modern. Mentre la filial de la Seat de Barcelona, de l’arquitecte Ortiz-Echagüe, està profundament influïda per l’obra americana de Mies van der Rohe, el nostre arquitecte sembla que es va inspirar en els postulats teòrics de Le Corbusier. L’anàlisi de l’obra i del projecte, de l’any 1957, ens en pot dir alguna cosa de la seva tècnica, dels recursos estètics emprats i de la poètica de l’edifici. Finalment, ens permetrà conèixer-lo millor, comprendre’n i difondre’n els valors i incorporar-lo finalment a la memòria del nostre patrimoni.
En parlar de la tècnica de l’edifici escau passar revista a com van ser aplicats a l’obra els Cinc punts de la nova arquitectura, descrits per Le Corbusier l’any 1926: (1) Els pilars. La planta està suportada per pilars diferenciats dels altres elements constructius, situats regularment sense tenir en compte la distribució interior i que eleven la planta baixa. (2) La coberta-jardí. El terrat és pla, recull l’aigua de pluja a l’interior i recupera l’espai exterior d’abans de la construcció aprofitant la coberta com un jardí arbrat. (3) La composició lliure de la planta. Delegant la missió resistent al sistema de pilars la distribució de les divisions interiors no està restringida per l’estructura portant. (4) La finestra allargada. Atès que la façana s’allibera de la funció resistent es poden obrir finestres majors, incrementant i homogeneïtzant la il•luminació natural als espais interiors. (5) La composició lliure de la façana. Les càrregues de l’edifici són transmeses pels pilars, enrederits respecte del pla de façana. Així, aquesta, queda literalment penjada dels sostres resistents, volats a manera de balcó perimetral. Així es pot compondre la façana amb més llibertat.
En parlar de l’estètica de l’edifici escau fer referència a una nota conservada a l’arxiu de la Demarcació del Col•legi d’Arquitectes, signada el setembre de 1962, en la que el nostre arquitecte fa balanç de l’edifici. Allí deixa constància que no es van introduir modificacions excepte la supressió de la visera de remat superior al xamfrà. Aquest fet, diu, va perjudicar notablement la unitat de la composició, ja que la concepció inicial era la macla d’un paral•lelepíped amb un helicoide i, suprimint la visera del xamfrà, aquests volums apareixen per separat perdent-se el sentit d’unitat. Aquest document mostra la preocupació per assolir una emoció plàstica mitjançant l’optimització de volums primaris. Aquest principi d’harmonia, explícit en el treball lecorbusierià, s’inspirava en les lleis d’economia. En paral•lel, seria interessant estudiar en profunditat la composició dels especejaments de les fusteries del mur-cortina de façana, atès que s’hi entreveu la utilització del recurs dels traçats reguladors, també descrits per Le Corbusier. Per bé que fou una eina compositiva usada per combatre l’arbitrarietat, a la seva base hi ha una investigació sobre la sensibilitat implícita de les matemàtiques.
En parlar de poètica escau fixar-se en el recorregut que proposa inherentment l’edifici. L’accés a l’interior, situat en el mateix xamfrà, ens mostra sense dilacions l’element protagonista de l’obra: la rampa helicoïdal. L’arquitecte no fa cap concessió al vianant, en aparença. Immediatament ens presenta la idea que l’edifici està pensat per i des de l’automòbil. Així podem pujar o podem baixar, però no ens quedarem a la cota de carrer. Aquest recurs, que li permet dotar de llum natural el soterrani i d’una certa posició de privilegi envers el carrer a la primera planta, atribueix a l’edifici un moviment permanent. Alhora, l’helicoide, una mena de barrina de deu metres de diàmetre, funciona també com un element de directriu vertical que ancora i estabilitza, virtualment, l’edifici en el terreny. Com en Le Corbusier, hi ha un gust per acoblar principis oposats. En la formulació d’una rampa en helicoide, el sentit de pujada hauria pogut ser segons les agulles del rellotge o al contrari, i l’arquitecte va escollir presentar-nos l’ascens en primer terme. I és que no hi ha dubte que el recorregut veritablement interessant és la promenade architecturale d’ascens. Travessant els diferents nivells arribarem finalment a la coberta. Però l’estructura formal d’una rampa helicoïdal ens suggereix la indeterminació dels límits superior i inferior. A l’arquitectura antiga, una rampa d’aquesta mena, havia de permetre, simbòlicament, que els déus poguessin baixar a la terra i que els homes poguessin pujar al cel. Es pot fer broma amb la rampa del nostre edifici, tot dient que aquest viatge ja es podia fer amb un Sis-cents. Però no em sembla del tot banal, en el sentit que porta a pensar l’edifici, recordant els seus orígens, com un eix vertical a través del qual va arribar un corrent cultural que ens va caure del cel o, més pròpiament, que l’arquitecte Joan Maria de Ribot i de Balle va pujar a buscar.
(nota: les imatges són fotografies de Narcís Sans, extretes de l'Arxiu municipal de Girona)
imatges